Vivim en una societat en la qual el ritme diari ens empeny a anar de pressa, a córrer d’un lloc a l’altre, a mirar el rellotge més que al nostre entorn.
Però, hi ha una cosa que tos tenim en comú, sense importar si ens movem en cotxe, bicicleta, patinet o transport públic: en algun moment del dia tothom és vianant.
Ser vianant és el més bàsic i humà del desplaçament: caminem per arribar a l’escola o institut, a la feina, al supermercat o simplement per gaudir d’un passeig… Però en la mobilitat el vianant és el més vulnerable i, de vegades, oblidem que el carrer és un espai de convivència i perquè funcioni el respecte és fonamental.
Ser vianant implica una responsabilitat
Al trànsit urbà el respecte no només ha d’anar en una sola direcció, sinó que ha de ser mutu: per assolir una convivència segura entre conductors, ciclistes, patinets i vianants, tothom ha de posar de la seva part.
Molts pensen que la responsabilitat és de qui condueix un vehicle, però no és tan simple. Sí, els vehicles han de respectar els passos de vianants, no envair les voreres, o han de reduir la velocitat prop d’una zona escolar, però els vianants també tenen deures: travessar pels passos habilitats, respectar els semàfors, fer-se visibles i evitar distraccions amb el mòbil.
El respecte comença amb empatia
Quan conduïm és fàcil veure al vianant com un obstacle, però si parem a pensar aquella persona que creua pot ser un familiar o un amic: I si fos el pare o mare? O els avis amb el carret de la compra? O un fill o cosí sortint de l’escola?
Canviar la perspectiva ens ajuda a desenvolupar la solidaritat i el respecte.
Una anècdota que canvia el punt de vista:
Dos amics surten de l’Institut. Anaven xerrant, sense mirar, i un d’ells travessa el carrer doncs “no veia a ningú”. De sobte una moto frena de cop. No hi va haver cap accident, però l’ensurt va ser gran.
El conductor de la moto va baixar molest dient: “noi, et vols matar? Tens i un pas de vianants 10 metres més enllà”. El noi, nerviós, només va dir: “Perdó, no l’he vist…”. I és clar, no el va veure per què anava veient un vídeo al mòbil. Des d’aleshores aquest grup va canviar una mica el xip. No es tracta de tenir por, sinó de ser conscients, ja que de vegades no passa res… i d’altres sí.
Com a vianants o conductors, si tothom posa una mica de la seva part, moure’s pel carrer pot ser més segur, més fluid i menys estressant.
